Gravat en relleu: xilografia i linoleografia

A la darrera sessió vam tractar els sistemes d'impressió o reproducció. Aquests tenen per objectiu produir un motllo multiplicable, és a dir, que doni lloc a molts objectes iguals. El procés és molt simple: l'artista crea una matriu, és a dir, fa un gravat; després l'impressor en fa còpies, mitjançant un objecte mecànic com la premsa. 

De classificacions n'hi ha moltes, però generalment es classifiquen segons el traç de la matriu (ja sigui en profunditat o en superfície):

1. Gravat en relleu: xilografia i linoleografia
2. Gravat en buit: calcografia (mezzotinta, punta seca, burí, aiguafort, aiguatinta, vernís tou...)
3. Gravat en pla: litografia i serigrafia

Bo i això, també s'utilitza molt una classificació basada en el material de les matrius sobre les que es grava:

1. Xilografia: sobre fusta
2. Calcografia: sobre coure
3. Litografia: sobre pedra
4. Serigrafia: sobre seda

En qualsevol cas, dedicaré aquesta entrada al primer apartat d'ambdues classificacions, la xilografia, i més concretament, a la linoleografia, que és la protagonista de la pràctica que vam realitzar al taller. 

La xilografia
La xilografia és una tècnica de gravat en relleu sobre una matriu de fusta o variants, que va ser la base de la impremta. Sobre el tac de fusta (especialment de boix o d'arbres fruiters) es marca el dibuix, i amb l'ajut de gúbies o burins es buiden els blancs, deixant les parts que hauran de ser impreses.

Els contorns de les formes són delimitats i contundents; no hi ha mitges tintes i el color és opac. La fusta ha de ser compacta, homogènia, dura i seca, sense fils, nusos ni esquerdes. A més, el tac ha de tenir un gruix uniforme per tal d'aconseguir una estampació regular. 

La xilografia es subdibideix en dos grups, en funció de com s'ha tallat:

- El primer sistema que es fa emprar és el tall a la fibra (o a fil), molt propi del segle XIV. Segueix la direcció natural vertical de les fibres del tronc de l'arbre. S'utilitzen burins, ganivets, enformadors...

- Segles més tard, concretament als voltants del segle XVIII, el sistema més emprat serà a contrafibra (o a contrafil o testa). El tac es talla transversalment a la direcció de les fibres del tronc, i aquestes queden perpendiculars al pla de la superfície a gravar.

Amb aquestes tècniques s'obtenen résultats tant différents que fins i tot es pot parlar de fusta tallada en el primer cas i fusta gravada en el segon.

Pel que fa a l'estampació, consisteix a entintar mitjjançant un corró la superfície del tac tallat (amb tinta grassa o bé aquosa). A sobre s'hi posa el full de paper prèviament humit i es pressiona, o bé manualment o bé amb una premsa. Finalment, només cal aixecar l'estampa i s'obté la imatge invertida respecte la matriu.

Sobre l'estampació en color n'hi ha diversos mètodes, començant pel sistema manual, passant per matrius sobreposades i sense oblidar el mètode Münch, del tipus puzzle. 

Avui en dia també es grava amb materials sintètics com el conglomerat, els contraplacats i el linòleum, que ha desenvolupat una tènica amb caràcter propi: el linoleogravat.

Per tancar amb el tema de la xilografia consulteu el següent video, on es mostra clarament el procés del gravat xilogràfic.

http://www.youtube.com/watch?v=xz5bZGnPVWQ&feature=related

La linoleografia
De fet, la linoleografia no és res més que un sistema més modern derivat de la xilografia. Només es diferencia de la primera per la textura, més simple, llisa i opaca.

El linòleum és un material impermeable, tou i resistent, fet de pols de suro barrejat amb oli de lli, gomes i resines sobre un emmarcat de jut. Es començà fabricant com a revestiment i aillant de paviments.

Els primers artistes que es van interessar per les possibilitats que oferia aquest material van ser Kandinsky i Matisse.

Nu amb braçalet, Henri Matisse, 1940 (Linoleografia)

Parsiphaé, Retrat d'un brau dret, Henri Matisse,  1937 (Linoleografia)

Cap al 1939, Picasso també s'interessà per la linoleografia, fins al punt que elevà a la categoria de procediment gràfic a aquesta tècnica, i la desenvolupà tècnicament més que cap altre. La seva major aportació fou el mètode de la planxa perduda.

Picasso provà diferents mètodes per a obtenir varis colors d'una sola matriu. Finalment, al 1958, va fer Jove segons Cranach el Jove, amb una interpretació a sis colors del quadre pintat per Lucas Cranach al 1564.

Jove segons Cranach el Jove, Pablo Picasso, 1958 (Linoleografia colorejada amb el mètode de la planxa perduda)

El sistema de la planxa perduda consisteix a gravar en primer lloc les formes que corresponen al primer color i fer-ne l'entintat del mateix; en segon lloc, es continua amb el treball a la matriu donant forma al que correspondrà al segon color i estampant aquest sobre el primer. L'operació es repeteix tantes vegades com colors es volen utilitzar. Al final del procés, a la matriu només queda la part de linòleum corresponent al darrer color, cosa que explica el perquè del nom "La planxa perduda".

Retrat de dona, Pablo Picasso, 1962 (Linoleografia colorejada)

Natura morta, Pablo Picasso, 1962 (Linoleografia colorejada)

Un altre invent de Picasso són les "Proves esbandides". Es tracta d'una fusió del clàssic sistema de la linoleografia amb la xilografia japonesa. Es tracta d'una acció directa sobre l'estampa, imprimint tinta blanca sobre paper blanc. A continuació, es tapa tot amb el pinzell amb una aiguada de tinta xina, i per últim s'esbandeix l'estampa amb aigua. Així s'aconsegueix que aparegui el dibuix amb un degoteig de suaus tonalitats que envolten les imatges.

Després de conèixer totes les tècniques, les eines i el procés, al taller vam realitzar el nostre primer gravat en relleu seguint la tècnica del linoleogravat. En primer lloc escollim un model i el dibuixen sobre el linòleum.

Mitjançant diferents burins es va repassant el dibuix.

Tal i com es veu a la imatge, amb el burí podem incidir més o menys profundament en la matriu. Si no s'aprofundeix suficient amb el burí a l'hora d'entintar és possible que el dibuix no es vegi prou bé.

Un cop acabat el dibuix passem a entinar amb un corró, procurant cobrir bé la superfície de manera regular.

Per acabar, s'humiteja el paper que aplicarem a sobre de la matriu i es passa per la premsa o tòrcul.

Després només hem de retirar la matriu i ja tenim la nostra estampa. En el meu cas en vaig fer dues, ja que com es pot veure a la primera l'entintat no va ser suficient, no vaig aplicar prou tinta. En el segon intent el resultat és millor, perquè l'entintat és més uniforme.