Pintura sobre mur

L'entrada d'avui tracta sobre el mur com a suport o la pintura sobre mur, sovint també anomenada erròniament pintura al fresc. I és que la pintura sobre mur i la pintura al fresc són dos conceptes diferents. A damunt del mur podem treballar amb qualsevol dels procediments pictòrics que hem conegut fins ara, però sempre quan el mur està sec, i sempre necessitarem un aglutinant; en canvi, quan fem pintura al fresc pintarem sempre sobre un mur preparat prèviament amb un morter de calç i sorra i hi treballarem només quan aquest estigui humit. A més, la pintura al fresc no necessita aglutinant.

Conjunt de pintures al fresc realitzades per decorar la volta de la Capella Sixtina
(Miquel Àngel, Ciutat del Vaticà, Roma)

Per fer una pintura al fresc necessitem tres elements: el mur, el morter i pigments. 

El mur

El mur va ser el primer suport que es va fer servir a la història de la pintura. La primera superfície sobre la qual es va pintar va ser la pedra natural, i un bon exemple són les pintures prehistòriques. 

A les zones on no hi havia pedra es va fer servir l'arquitectura de la terra, com és el tapial. Es tracta d'un entramat de canyís sobre el que es va afegint terra barrejada amb calç, i apareix molt a les restes precolombines. 

A Messopotàmia també s'ha trobat algunes restes de fibres vegetals i fang que feien la funció de suport. A les pintures d'Egipte era més popular l'adob, perquè no hi havia pedra. No era altra cosa que toxto fet a mà i deixat assecar al sol, sense coure'l.

A Roma, després del gran incendi del 64, es començaren a fer servir murs fets de coctus lacer o opus testaceum. 

El morter

De morters n'hi ha molts, però l'únic morter que serveix per pintar al fresc és la calç. A la natura trobem la calç a les pedres calices. Hi ha carbonats càlcics (dels que s'extreu la calç) i sulfats càlcics (dels que s'extreu el guix). 

Primer s'ha de coure la pedra, perquè n'hem d'eliminar totes les impureses, tot l'anhídric carbònic, per la qual cosa es cou al forn a 900º. Així s'obté la calç viva (o calç càustica o òxid de calç).

Calç viva

Aquesta calç, totalment deshidratada, s'aboca sobre algun recipient amb aigua. És tan àvida d'aigua que quan l'aboques pot arribar als 300º de temperatura. Aleshores es va precipitant fins que queda depositada a sota de la coberta. Un cop precipitada estarà hidratada, i és doncs quan la podrem fer servir per fer el morter. És el que es diu hidròxid càlcic o calç apagada. També és el blanc de la pintura al fresc, el blanc de la calç. 

Eliminem l'aigua, ho barregem amb sorra, i en un període de 24 hores anirà agafant l'anhídric carbònic de l'atmosfera. Aquest és el procés que s'anomena carbonatació.

Procés de carbonatació

No s'ha de confondre la pintura al fresc amb la pintura a la calç. La principal diferència entre ambdues és que la primera es treballa sobre el morter humit i no necessita aglutinant; la pintura a la calç, en canvi, es treballa sobre el morter sec i per tant necessita un aglutinant, que serà l'aigua de la calç. Aquest procediment també es coneix com a mezzo-fresco i es va fer servir molt a les pintures romàniques, que es van començar al fresc però es van acabar en sec amb la pintura a la calç. 

El morter ha de complir cinc condicions essencials:

- La resistència

- La uniformitat

- La planicitat

- La textura adient

- La compatibilitat dels pigments

Podríem afegir una sisenca condició molt important, i és el problema de les humitats. D'humitats n'hi ha principalment de tres tipus, i s'ha de tenir molt presents perquè podrien fer malbé la pintura que pintéssim a sobre del mur.

- La humitat per capilaritat ve del subsòl i arriba a la superfície pels canals de l'aigua i la calç. Pel camí agafa totes les sals i aflora a la superfície en forma de salitre.

- La humitat per infiltració ve de fora i entra cap a dins, com per exemple l'aigua de la pluja. Afecta a la part externa, on hi ha la pintura. El més comú és l'aparició de taques blanques i fins i tot regalims. 

- La humitat per condensació és la que ve deguda a la diferència de temperatura de dintre del mur a l'exterior. L'única solució possible és fer cambres d'aire, com va fer Miquel Àngel a la Capella Sixtina.

Per fer una pintura al fresc seguirem la següent "recepta":

1) En primer lloc, barrejarem en un recipient dues parts de sorra per una de calç. La pasta obtinguda d'aquesta mescla serà l'arricio o remolinat.
2) A continuació, l'aplicarem sobre la superfície i li donarem gruix amb un remolinador, i sempre de baix a dalt.
3) Al damunt d'aquesta capa hi pintarem, amb una capa amb molta menys sorra, què serà l'intonaco o el llüit.

4) A damunt d'aquesta sovint es posa una capa molt primeta composta únicament per calç, coneguda com l'intonachino. 

Mostra de l'arricio, l'intonaco, la sinòpia i l'intonachino.

Al taller de Tècniques Artístiques hem fet una pràctica on es veu perfectament el procés a seguir per a la preparació del morter de manera molt simplificada.

Necessitarem sorra, calç i aigua

Barregem la sorra i la calç

Apliquem la barreja sobre la superfície sobre la que pintaren, en aquest cas una totxana

A continuació allisem la pasta per poder pintar-hi a sobre

Mentre la superfície està humida apliquem el pigment amb un pinzell mullat amb aigua.
Un cop seca la superfície, aquest és el resultat.

Es van buscar solucions per solventar molts dels problemes de la pintura al fresc. Així per exemple, un dels sistemes era "tirar la primera corda", que no vol dir altra cosa que agafar una corda plena de pigment  (normalment una terra vermellosa) i clavar-la a la superfície. Per indicar on anaven les figures es feien servir "les línies de marcació", així com les "puntate", fetes amb un estilet o compàs. 

Per ajudar-se a fer el dibuix hi havia diversos procediments, com la sinòpia, que és un dibuix o esbós que es fa amb terra vermellosa entre l'arricio i l'intonaco.

Fresc i sinòpia

El cartone, per exemple, és un dibuix fet amb les mateixes dimensions que la superfície que es vol pintar, que s'enganxa a la paret i mitjançant un mètode conegut com spolvero s'hi feien foradets i amb una munyeca carregada de carbó s'anaven donant copets perquè el dibuix es traspassés a la superfície pictòrica.

Tècnica del spolvero

Amb el ricalco simplement es calcava el dibuix, i amb un ganivet s'anava grabant a fora.

A partir del segle XVI es va fer servir la quadratura, que consisteix a fer el dibuix en una superfície més petita i amb l'ajuda d'una quadrícula copiar-lo a la superfície que es vol pintar.

El darrer sistema de què parlarem és la giornata, molt coneguda, ja que fou la que utilitzà Miquel Àngel per pintar la Capella Sixtina. La giornata ondulante consisteix  en anar seguint els contorns de les figures, de manera que cada dia només prepara i pinta una petita secció.

Detall de la volta de la Capella Sixtina de Miquel Àngel, pintada al fresc seguint el procediment de la giornata ondulante.

Altres procediments que també fan servir la calç són l'esgrafiat, l'estuc i les incrustacions.

L'esgrafiat utilitza dues capes de morter, també de calç i sorra, ambdues bastant gruixudes. La primera capa es fa amb morter i s'hi barreja un pigment.

En l'esgrafiat, abans que estigui del tot sec, es rasca amb un estilet perquè surti la capa de sota, coneguda com trepa.

L'estuc, o stucco lustro, són superfícies molt brillants de pintura mural.

L'estuc consisteix en aplicar morters de calç i sorra, i pintar com si fós un fresc, i amb unes planxes de ferro calent es brunyeix. Es podria fer també amb relleus, rascant a mà o amb plantilles. 

A la majoria de les parets del Taj Mahal es van fer servir incrustacions de pedres precioses.

Per extreure una pintura mural podem seguir dos procediments: el strappo, que consisteix en posar a sobre del fresc una tela prima impreganda d'una cola, caseïna, i un cop seca, estirar aquesta tela i extreue'n les pintures; o el stacco o masello, que bàsicament s'endú la paret sencera.

Tècnica del strappo

Tècnica del stacco

La primera imatge mostra la pintura mural al seu emplaçament original
La segona imatge mostra l'obra ja excreta de la paret segons la tècnica del stacco