A la darrera entrada vam parlar sobre els sistemes d'impressió o reproducció, i vam establir-ne una classificació: gravats en relleu, en buit i en pla. El dia passat vam centrar-nos en el gravat en relleu, i més concretament en la xilografia i la linoleografia.
 | |
|
Aquesta entrada la dedicarem al segon grup de la classificació: el gravat en buit. El gravat en buit es fa sobre una planxa de metall, per la qual cosa parlarem de calcografia.
La principal diferència que té la calcografia amb els sistemes de reproducció tractats a l'entrada anterior és que la imatge està incidida sobre la matriu i la reserva dels blancs és la superfície de la mateixa planxa. De fet, la tinta penetra en els solcs excavats i és la que passa la imatge al paper.
A més, la calcografia possibilita crear games de grisos, cosa impensable amb la xilografia. En calcografia, la profunditat del buit sobre el metall determina la intensitat del color, ja que, a més profunditat, més quantitat de tinta es reté, i per tant més negre serà l'efecte sobre el paper.
En els inicis d'aquesta tècnica s'utilitzava només el burí per fer els solcs sobre el metall, i el procediment rebé el nom de talla dolça. Amb el temps s'ha reinventat aquesta tècnica per oferir moltes més possibilitats.
Com el seu nom indica, la calcografia utilitza com a primera matèria el metall, que pot ser coure, zenc, ferro... El que més s'utilitza i es considera ideal per a aquesta tècnica és el coure per les propietats que presenta, com la duresa, la resistència, la homogeneïtat...
Els procediments calcogràfics són tres:
- Directe: gravat fet directament per l'artista (gravat al burí, a la punta seca)
- Indirecte: gravat que s'aconsegueix amb l'ajuda de l'àcid (aiguafort, vernís tou, aiguatinta, al sucre, mezzotinta...)
- Per addició: gravar que s'aconsegueix afegint altres materials
 |
| Tècnica de gravat calcogràfic indirecte coneguda com mezzotinta o manera negra |
 |
| Tècnica de gravat que combina el procediment del vernís tou amb el sucre |
 |
| El colós, Francisco de Goya y Lucientes (gravat amb el procediment d'aiguatinta) |
Al taller de tècniques hem tingut l'oportunitat de realitzar un gravat directe i un d'indirecte.
Gravat directe
Per al gravat directe hem fet servir el procediment de la punta seca. Rep aquest nom en honor a l'instrument que fa servir, i és el procés més simple de tots. La punta és una barra d'acer molt dur i esmolada cònicament des de l'extrem inferior i muntada sobre un mànec llarg generalment de fusta, que solca en sec una superfície dura.
 |
| Adam i Eva, Alberto Durero |
 |
| St. Eustace, Alberto Durero |
Es fa servir com un llapis. Quan la punta esmolada incideix en el metall deixa a tots dos costats unes rebaves que no es tallen i deixen un efecte velat sobre l'estampació. Tot i que són un tret característic d'aquest tipus de gravat tenen un inconvenient: amb el tiratge desapareixen les rebaves i en conseqüència es desgasta la imatge.
En aquesta tècnica es fan servir diverses puntes com el tocadiscs, i també el brunyidor hi juga un paper important, ja que s'utilitza per atenuar i rebaixar, com una mena de goma d'esborrar. Canviant l'angle de l'eina es pot aconseguir més o menys rebava, i amb una major pressió més profunditat obtindrem.
Abans de començar al treball s'han de bisellar la planxa per facilitar l'entrada d'aquesta pel cilindre del tòrcul i evitar que els cantells del metall tallin el paper i els feltres.
Després només s'ha de realitzar el dibuix amb la punta, com si es tractés de llapis sobre paper.
Gravat indirecte
Dins del procediment calcogràfic d'incisió indirecta existeixen moltes tècniques: aiguafort, vernís tou, aiguatinta, al sucre, àcid directe i tècniques mixtes. Com que al taller no disposavem de suficient temps per probar-les totes vam haver d'escollir-ne una.
 |
| Los desastres de la Guerra nº39: "Grande hazaña! Con muertos!"; Francisco de Goya y Lucientes |
En el meu cas vaig escollir com a procediment l'aiguafort. Aquesta tècnica consisteix a estendre regularment sobre una planxa de metall un vernís protector, i amb una punta dibuixar les formes de la imatge descobrint la planxa. Seguidament se sotmet la planxa a un bany d'àcid per cremar els trets descoberts i endinsar-los per tal que més tard acullin la tinta per a la impressió.
En primer lloc s'ha de desgreixar la planxa, és a dir, aplicar-hi blanc d'Espanya i amoníac, i en alguns casos també brunyir-la amb un drap primer i després amb un paper molt fi.
 |
| Aiguafort per a la revista Nos de Julio Prieto Nespereira |
A continuació s'aplica la capa de vernís. Normalment aquest té una base de cera, resina que li dóna duresa i resistència, i betum de Judea, que li dóna un to fosc que ajuda a distingir el traç. És important que el vernís no s'esquarteri ni salti en traçar línies juntes. A més, ha de ser fi i suau, i impermeable a l'àcid.
Una vegada preparada la planxa ja es poden començar a traçar les formes amb la punta. Aquesta no ha de ser esmolada, sinó roma, ja que en cas contrari es clavaria i no podríem dibuixar amb llibertat. Si es prou arrodonida permet prémer bastant sense aixecar barbes.
Un cop acabat el dibuix, la planxa ja pot submergir-se en el bany d'àcid. El temps del bany depen de molts factors, com la profunditat del traç que es desitja, el grau de mordent o concentració que tingui l'àcid o la sal emprada, la temperatura ambient, etc.
Si la planxa és de coure el mordent més adequat és l'àcid holandès, que és una solució a base d'àcid clorhídric, clorur de potassa i aigua. Tot i que es tracta d'un mordent lent és excel·lent per aconseguir textures fines.
Un cop el mordent ha tingut el seu efecte sobre la planxa aquesta es retira del bany i s'hi neteja el vernís amb aiguarràs.
Ara la planxa ja estarà llesta per a la impressió, que farem a l'última sessió de l'assignatura de Tècniques.
